A la fondalada dels Hons (abans Ons), des de temps immemorials, en un vessant que popularment es coneis pel nom de Raudorà, per l'abundància de les plantes de roldor, amb característiques de petita i impenetrable selva, hi tenia l'amagatall, refuguant-se, un serp tan dobla i Grossa com una travessera.
Mai ningú la va poder veure tota sencera. I si algú ho va aconseguir, potser no ho va poder contar. Com a màxim se li va entreveure la punta de la cua quan s'amagava o s'endevinava el rastre sinuós que deixava pels bancals de terres rogeneques i pels camins de fondes roderes. L'esglaia era elm tan fort entre els desnaiats testimonis que, això veient, mai més tornaven a la partida del Hons.
A ben segur que aquesta serp tan grossa era el fidel guardià dels secrets que envolten el misteri del desaparegut poblat d'On. (ies Julio Antonio, sidahmed)
La Marruixeta (marriuxa) era una gatet més llimadet que cap altre. De color blanc i pèl suau, era el més estimat de la casa on vivia. La seua feina era anar tot lo dia amunt i avall pel celler en busca de rates.
Un dia, mentre pujava cap al rebost, va veure un gran bola de formatge i la boca se li feia aigua només veure-la. poirtava tanta gana que se le va menjar totat. A l'endemà, la Marruixa tenia mal de ventre i els xiquets, que sabien el pel què se n'hi burlaven:
-Fort, fort com que ets tan llaminer.... Cridaven els vailes (xicotots).
Lo pobre gat es feia un tip de plorar:
- Marramiu, marramau quin mal la panxeta em feu!
Un altre dia; la Marruxeta mentra pujava a la cuina;va sentir una flaire de cansalada que estava bullint dintre un olla. Va aturar-se a la cassola i amb la poteta tocá l'aigua per veure si estava molt calenta. La va agafar i se la mnjà.
Lo gatet tornava a plorar del cremant que estava la cansalada.
-Marramiu, marramau, quin mal la panxeta em feu!
A la fi, aquell tros de cansalada bullenta li va cremar les entranyes i va morir.
Tagzania
